Hola família,

Començo aquest episodi, un més de la meva vida, jajaja, mentre estic aquí a San Juan del Río on porto els nens al Kumon. Us vaig dir que els torno a portar i ara a tots dos?  Del Kumón de Tequis em vaig desil·lusionar molt. El Julià no avançava, ell es desesperava i jo més.
Llavors ho vam deixar per un temps i ara vinc al Kumon però el del poble del costat, i tot flueix millor. De moment venen contents i els saben motivar molt, cosa que a Tequis, et venen el rotllo però desprès, a menys que el nen sigui de per si excel·lent... res de res..

Bé, ja hem superat una Setmana Santa més, si aquí no les passem... les superem...més de 10 mil persones entre els 4 dies forts! I el millor que tot va transcórrer sense cap altercat.
Els meus pares em van ajudar molt, la veritat que jo em llevava al matí amb només una missió: anar a finca,  jajaja.
Abans de Setmana Santa,  el primer cap de setmana que mons pares van ser aquí vam anar a Paso de Serra, la Finca del Gus i la Renata, i el Lluis ens va fer una paella, que per cert li va quedar molt bona tenint el handicap que la va fer a la llenya i per 12 adults i 10 nens, 22 comensals!
La festa és va allargar fins les 9 i pico de la nit, mon pare deia que ell no s'havia corregut mai una juerga així en els seus 70 anys! Jajajja

Durant les vacances de Setmana Santa el Julià va tenir un Torneig de Tennis, al Club San Gil. L'any passat va quedar primer de la categoria MiniTennis, 6-7-anys d'edat. Aquest any ja li tocava jugar a la categoria de 10 i menors, i va quedar segon o finalista com diuen. Com sempre els partits que juga contra el Nil son d'infart. El meu pare ho va poder viure. Aquest cop el Julià va quedar primer del seu grup i el Nil segon del seu. Llavors s'enfrenten el primer i el segon de cada grup, el Julià va guanyar el Nil, va passar a la final però a la final el va guanyar el primer del grup del Nil.

I bé.. Cuba... mereix un episodi apart gairebé.
Quin país! S'ha de veure per entendre. Per entendre i no jutjar o criticar.
El segon dia de ser a l'Havana, vaig quedar amb un col·lega de feina, el Lluis Ortega, un vilafranquí que porta Freixenet a Cuba, i amb molt d'èxit perque porta 30 anys. Em va portar al Tropicana, al famós Cabaret que surt a una peli del Padrino. Bé vam coincidir en varies coses:  que els de Vilafranca som millors que els de Sant Sadurní, jejeje sempre fem aquesta conya amb una companya de St Sadurní. I que quan ets ex-patriat et toca una mica la fibra que critiquin el teu país d'acollida. Perque si, hi ha moltes coses que no ens agraden però quin país és perfecte? Hi ha moltes coses que costen d'entendre, però arriba a un punt que entres en un estat d'acceptació dels fets, perque no els pots canviar. I entendre el país forma part d'aquesta aventura i d'aquest creixement personal.
Per lo tant no criticaré ni jutjaré Cuba, bé aquests dos verbs, ja fa temps que treballo per eliminar-los del meu pensament, tot i que de vegades costa, jajaja.
Cuba és com viatjar en el passat, es van quedar en la Revolució i s'hi quedaran per moooolt de temps...perque la gent que viu així, viu bé, tenen les necessitats bàsiques cobertes, alimentació, van amb una cartilla de racionament, educació, sanitat... I el que no vol viure sota aquest suposat "socialisme"...marxa. Costa d'entendre quan vens de paisos capitalistas, perque estem acostumats a triar, remenar, escollir entre la oferta... això a Cuba no passa. Pot costar d'entendre que la gent pugui viure sense cap ostentació, sense cap aspiració a més, però és molt digne, cada ú té els seus ideals, i la Revolució va calar molt fort.
No ho comparteixo, pero ni ho jutjo ni ho crítico.
I a part ha sigut tota una aventura viure això amb mons pares, els Pimpinela, jajaja
Evidentment els moments de crits i mecaguns no han faltat aquests dies, si, no som la família perfecta i molt menys volem ser ho, ens discutim com tothom (o gairebé tothom) però ens estimem encara més.

Abans de que els meus pares marxessin, diumenge passat, quan el Luis va tornar de Chicago,  que per cert, li va anar molt bé, va tornar fascinat de la Universitat, vam fer un altre trobada amb els Serra-Duran, la Olga i el Fèlix. Aquest cop a casa els Serra, ens vam quedar fins les tantes, bebent i arreglant el món, ahh i ballant també, jejeje. Sort que dilluns era festa.

I bé, ara ja fa una setmana gairebé que han marxat i ja ens hem tornat a habituar a estar sols.

Us he de confessar que el comiat sempre em fa plorar. Per més inri, el dilluns passat, quan ells van marxar, a la nit se'm va ajuntar la pena amb un mal de queixal horrible. M'havia de llevar i caminar per casa perque estirada no podia estar. I res... ja porto dos visites  al dentista...

Bé per afegir una mica d'humor, ja sabeu que diuen aquí de les visites, que donen doble alegría, quan arriben i quan se'n van. A mi se'm ajunten les alegries doncs, perquè  en poc més d'un mes, ja tindrem aquí els Boter i el cosinet Eloi!!!! 

Ah i el proper cap de setmana marxem amb el Lluis a San Diego, California. Anem a un Concurs de Paella, perque estem creant aliances amb  els organitzadors d'allà i el nostre Festival que enguany será el 3 i 4 de juny.
 

I ara siiii, per últim, m'omple d'orgull i satisfacció, dir-vos que, tot i que aquest estiu vindrem com per fascicles... vindrem!
Primera entrega: Julià amb els avis de l'Arboçar, 19 de juliol
Segona entrega: Lluis i Vinyet 10 d'agost
Tercera entrega: la vostra servidora 16 d'agost

I els nens i jo ens quedem fins dissabte 2 de setembre.

M'ha costat molt i molt que el Lluis acceptés la meva opció, per això hem trigat tant en comprar els bitllets i també ha costat quadrar-ho tot per a que el Julià poguès venir amb els avis. Ara per una banda em sap greu, que ell no hi sigui per la Festa Major, però sincerament el fet de venir junts i no poder-nos quedar els nens i jo per la FM encara m'entristia més.
Ahir li explicava a la Renata, que jo no vull que els meus fills creixin sense aquesta tradició i sense saber on pertànyen. Encara que, en un futur quí sap on viuràn, vull que tinguin el record de Vilafranca i l'Arboçar imprés en el seu ADN.

Ahh i feliç dia de la mare, si si, vaig començar a escriure aquest episodi fa més d'una setmana, i l'acabo avui primer diumenge de maig, el dia de les mares. Doncs felicitats a totes, sobretot a la meva, que ella sap que l'estimo molt i que tot i les nostres visions diferents de veure alguns aspectes de la vida, m'ha inculcat uns valors que avui fan que sigui la persona que soc. Te quiero mama! 

I la cançó.....https://www.youtube.com/watch?v=kJQP7kiw5Fk

La lletra em té impactada, jajaj, i bé com nosaltres també aribarem despacito aquest estiu, l'he trobat molt adecuada.

PD: Sento haver trigat tant en aquest capítol però eren moltes coses! I problemes tècnics també, espero que us agradin les fotos.

Fins aviat.

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now