Hola Família,
Us pensàveu que ja no me'n recordava de vosaltres??
Que ja havia deixat enrere aquesta afició meva d'escriure-us tots aquests rotllos que us envio cada mes? Jajaja
Doncs la resposta és No, ni m'he oblidat de vosaltres, ni deixaré d'escriure-us per ara...
Però reprendre el bitàcola m’ha costat.  Aquest que llegireu avui el vaig començar a escriure fa 10 dies, abans que acabés setembre, us el volia enviar abans de l’1 d’octubre, però desprès va venir el 2... i ha sigut com una setmana tràgica.
Quin mal rotllo, quina decepció,  quina satisfacció, quina emoció... quants sentiments contradictoris.
El meu mail (l’inicial el de fa 10 dies) començava recordant l’atemptat de Barcelona, perquè, tinc una mania que és sempre llegir el capítol anterior. Moltes vegades perquè ni jo mateixa recordo que us vaig explicar. I fa una setmana i mitja, al llegir el darrer episodi casi ploro, us en recordeu de la cançó del darrer episodi?? Barcelona, de la Montserrat Caballé i el Freddy Mercury, mare meva i penso i se'm torna a posar la pell de gallina. Al cap de dos dies d’enviar-vos el mail i d’haver arribat va haver-hi l’atemptat. Quins dies més estranys, la tensió en l’ambient i les converses de tots durant aquells dies va ser això.  


Però ara l’actualitat és l’1 d’octubre, el referèndum, la DUI o la DI com li vulguin dir.

Nosaltres el diumenge dia 1 no ens vam moure de casa, ens en vam anar a dormir escoltant Catalunya Ràdio que veníem d’un ranxo que desprès us explicaré, i ens vam llevar amb els whatsapp i ja ens vam enganxar al mòbil i a les notícies. Desprès de veure les imatges, vídeos, de la càrrega policial, se’ns va quedar un mal cos, una impotència, no em vull imaginar la por que deuríeu passar vosaltres mentre éreu a les escoles si éreu conscients ja d’aquests fets?

Però a mi les imatges dia rere dia em van saturar, al Facebook, a l’Instagram, als xats del whatsapp...Em feien mal, m’entristia, em dolien els comentaris, i vaig optar per treure’m inclús el FB del mòbil, perquè començava a ser malaltís. Contestava a gent que ni coneixia per Facebook que deia que la policia havia fet la seva feina, que estaven faltant la llei...Horrible. Per una banda la satisfacció que el Referèndum s’hagués pogut celebrar però per l’altre la violència de la policia, el discurs de Rajoy, el discurs del Rei... Els únics que he pogut escoltar i que m’han arrencat molts somriures aquesta setmana han sigut els del programa la Competència i Versió Rac1.

Mai hagués pogut imaginar que en un país democràtic europeu i menys en el meu, passaria una cosa igual.

En fi família, això acaba de començar, ara deixem als polítics que facin política. Aquest Rajoy, l’única cosa que ha fet a favor dels independentistes catalans ha sigut radicalitzar-nos més, el Lluis diu que el Rajoy és una màquina de fer independentistes...Abans a mi em presentava com la radical de la família, jajaja, ara diu “yo no era radical, pero me han hecho volverme”. I és que després dels fets de l'1 d’octubre, qui vol ja formar part d’un país fascista, monàrquic i retrògrada? I ja no dic qui vol l'Independència eh, puc entendre i entenc que hi hagi catalans que no la vulguin, que no ho vegin clar, que considerin que els arguments dels de Junts pel Sí i la CUP son fluixos,  però no donar-se compte que el Govern de Rajoy és de la extrema dreta???... Buff  i ahir les manis  dels unionistes, dretes i extremes dretes, jo ja no sé que pensar... ens estem enfrontant dues Espanyes ben diferents. I el que em dol és que l’altre Espanya no vegi que el dia que per x vulguin canviar una llei, que considerin injusta, el dia que vulguin fer dret de la seva llibertat d’expressió, es trobaran amb aquest Govern autoritari digne d’una Dictadura... Que el què s’està debatent ja fora de si de Catalunya és Espanya o no, és l’actuació del Govern de Rajoy. I soc de les que penso que mai hauríem d’haver arribat fins aquí que ha sigut culpa de tots dos Governs, però ara...  Ara ja ni un pas enrere... no veig per part de l’altre Espanya que tingui cabuda el diàleg i crec que mai havíem arribat tant lluny, per lo tant per mi.. o ara o mai!!!

Bé família perdoneu pel rotllo polític, el meu mail s’enfoca sempre més a explicar-vos el que hem fet i viscut el darrer mes, però això forma part també del que hem viscut, perquè tot i la distància ho vivim i ho sentim a les nostres entranyes!

I de fet, fixeu-vos us volia explicar en aquest mail que el primer sopar de retrobament que vam fer amb els amics d’aquí va ser el 15 de setembre, el día del grito, de l’ Independència Mexicana. Ens vam reunir a casa, van venir els Serra, l’Olga, el Félix, els veïns bascos i l’Iker. Érem tres catalans, dos bascos, una russa, un castellà de Burgos i dos mexicans. I va acabar en discussió dels Lluïsos, més del Serra, que del nostre Lluis que per aquell entonces era moderat no independentista, amb el basc. El basc dient-nos que lo de la Independència era una bogeria, que Catalunya es quedava fora de la UE, que les empreses marxarien... la situació va ser bastant tensa la veritat, al Serra l’havia vist serio, però mai emprenyat. Aquell dia el basc li va tocar bastant la fibra...Sense donar-nos compte aquell dia a aquella taula estàvem sentats les dos espanyes que us parlava abans.

I Mèxic...doncs Mèxic corrupte com sempre... però ara la gent esta bolcada amb l’ajuda humanitària pels dos terratrèmols del passat mes. Mireu quines coincidències té la vida que el segon terratrèmol que va afectar més a tot Estado de México, va ser el mateix dia que el de l’any 85 on van morir milers de persones. A mi aquestes coincidències em fan esgarrifar. A les 11 feien un simulacre, que  a l’escola dels nens també el van fer i a l’1 hi havia el sisme!

Afortunadament nosaltres no vam tenir cap conegut o amic que patis danys materials o pitjors. Vaig parlar amb la Sònia Massana, perque ella viu a la ciutat, i així com el primer que va haver-hi a principis de setembre quasi no el van notar, el darrer diu que si, que es van acollonir bastant. Vam parlar amb l’Albert i la Nayeli, i el Lluis amb altres amics que té a la ciutat. I què bé que no va ser un d’aquells dies que ens toca anar a Mèxic!

I què més... El passat cap de setmana vam anar un ranxo, d’aquells enormes, bé el més gran que hem anat fins ara, nada más y nada menos que 350 hectàrees!!! Us deixo les fotos al Insta116. El propietari és un senyor de Querétaro molt amic i excunyat d’un amic que va fer el Lluis a l’Ipade. A part el té super ben pasturat i tractat. Que pots tenir 350 hectàrees però que l’herba no te les deixi ni veure, jajaja. Aquest no, aquest està molt ben cuidat.

I aquest cap de setmana, dissabte vam celebrar el cumple del Fèlix. Vam riure molt també, ho van celebrar a casa seva.
I ara estem veient de marxar 5 dies amb ells i els Serra, que els nens la primera setmana de novembre no tenen classes. I a vere si podem anar a la platja.

I a mode personal doncs res, em va costar molt tornar la veritat, ha sigut una tornada molt a trompicades, se’m va fer massa curta la meva estada a l’estiu.. i podria dir que ara estic al dia, amb ganes i forces per encarar el que queda d’any.
No m’agrada la tardor poder això també va influenciar, em vaig trobar molt baixa de moral quan vaig arribar, i tornar a la rutina no va ser fàcil. Però ja està, tots tenim temporades més bones que d’altres, no vull dir dolentes perquè crec que mentre és te salut tot es pot.
Però si, cada cop sento que quan soc a Catalunya, em falten més dies per estar amb la família amb els amics...en fi.. Poder em faig gran, poder 5 anys i escaig a Mèxic ja pesen, poder no m’acostumaré mai als comiats, poder tornar sola em va afectar, vulguis que no, quan tornem amb el Lluis i el veig a ell amb aquella seguretat i m’abraça al taulell de facturació em reconforta, sento que estem tots 4 junts i que de per sí natros ja som una família, però aquest darrer cop no sé..  poder em va faltar això, poder penso massa, jajaja, qui sap.. “només sé que no sé res”... com diu la cèlebre frase de Sòcrates.
Les vacances van anar molt bé, que us haig de dir si ja ens vam veure i ens ho hem passat molt bé junts.
Vaig seure casi cada tarda a Cal Ramon, vaig anar cada dia a la platja, Sitges, Montserrat, Barcelona, el cap de setmana amb el Lluis i els nens a Begur. L’única cosa que em va faltar... lo siento mama... va ser el sopar de Festa Major al pati, jajajajaja. Hem començat una nova tradició els Gardet, sopar de FM fora, bé l’important no és el lloc sinó amb qui no? Doncs ja està, jo sempre dic que la FM per mi és més que una festa és un moment familiar per natros, convivim més per FM que per Nadal i sempre trobem el moment per estar junts.

De l’estiu a Catalunya us deixo algunes fotos a l’Insta116, ha sigut un estiu molt especial per molts motius.
 

El Julià i la Vinyet, també estan molt bé, però al Julià el vam castigar una setmana sense tennis i sense basquet, ara el dilluns es queda de 3 a 4 al cole a basquet. El vam castigar perquè estava molt esverat i desconcentrat a l’escola... Ara sembla que tot torni a la normalitat, no sé si és la seva pre adolescència o la meva pre maduresa, però hi ha dies que som incompatibles!

Ahh i també vam anar a un casament d’aquests de 700 o 800 convidats, us deixo les fotos també a l’Insta116.

I desprès de gairebé 4 pàgines de word escrites i 1780 paraules, m’acomiado.

El proper mail no trigo tant us ho prometo, ara ja tinc això encarrilat i engranat

I bé anem veien com va esdevenint tot per Catalunya.

La cançó que difícil, no sabia si l’Estaca, no sabia si una de Sopa, i al final he optat per una d’emotiva però alegre!!

https://www.youtube.com/watch?v=dvgZkm1xWPE

Fins aviat família!!!

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now