Hola família,

Com esteu??

Sort que avui en dia tenim mitjans de comunicació com el whatsapp, per estar en contacte gairebé a diari, perquè si ara hagués de refiar del Mail, setmanal, quinzenal i ja ni mensual!!
Però bé, és una tradició que no vull perdre, i aquest capítol 125 serà ja dels últims del 2018.


Després de tanta justificació, us explicaré el que vam fer a partir del 2 de setembre que vam arribar al nostre país d’acollida, perquè el que vam fer a l’agost ja ho sabeu i vam poder compartir 3 setmanes ben bones! (Tot sigui dit que sempre es fa curt). I pel Lluis que només va venir 5 dies i 2,5 va estar treballant, a ell si se li devia fer curt... Pobre fins i tot li vaig dir: per això no calia que vinguessis. Em sap greu però en aquell moment ho vaig pensar i sentir així…

En fi… tornem-hi… vam arribar el 2 de setembre, via EEUU, que tot sigui dit també no ho tornaré a fer mentre pugui, tot va anar bé, però no val la pena.

Vam arribar cap a les 11 i pico de la nit a casa, tot i les meves 15 setmanes llavors d’embaràs, vaig passar el vol prou bé i vam dormir bé al arribar. Tant és així que els nens que venien donant tabarra que estarien cansats per anar a l’escola, que no volien anar,  etc... a les 5 i escaig de la matinada es van llevar, es van preparar les motxilles ells solets i es van incorporar al nou curs més contents que un gínjol.

Nosaltres també vam tornar a la feina amb normalitat. Jo el mateix dilluns tenia hora al ginecòleg, aquella setmana em va dir que tot ok, em va donar els resultats d’unes proves que m’havia fet abans de vacances i tot perfecte.

També durant aquella primera setmana vaig quadrar els horaris d’extraescolars del nens, i vam decidir que deixaríem al Julià apuntar-se a futbol, a part ho vaig poder combinar de tal manera que no deixi el tennis. Jo no soc partidària del futbol, no m’agrada l’ambient i ara que he pogut constatar-ho en el primer partit, em refermo en aquesta opinió mooolt personal.

La setmana va acabar de transcórrer amb normalitat i el dissabte a la tarda vam anar a San Miguel de Allende per un tema de feina, i ens vam quedar a sopar i a dormir allà amb el Gus, la Renata i els nens. Jo dormir poc, perquè vaig tenir un atac de migranya... suposo que, una mica inconscientment, la primera setmana va ser a sac pac... i el dissabte al relaxar-me una mica em va venir una mica el baixòn.  Quan ens vam llevar el Lluis va anar-me a buscar a la farmàcia paracetamol, i vam poder acabar de passar el diumenge a San Miguel. Feia tant que no tenia una migranya que ni portava res per prendre’m ara no he tret el paracetamol del bolso, pel que pugui ser....

I el cert que hem agafat el ritme i noves rutines bastant ràpid...la feina, el dia a dia, l’escola, els nens ajuden... o més aviat t’obliguen, jajaja.

El cap de setmana següent el del 15 i 16 de setembre, aquí era El grito, el Dia de la Independència, quina sort ells!!
Divendres 14 a l’escola van fer la seva tradicional festa, i vam anar-hi. La Vinyet disfressada de mexicanita. Aquell dia unes amigues havien quedat per prendre algo, però natros vam arribar de la celebració del cole a les 9:30 de la nit i jo em vaig posar pràcticament a dormir!

A part el dia següent havíem de venir a finca, ja que havia arribat un jefe de Sant Sadurní, un que ja havíem tingut abans del canvi, i ens hi portem molt bé, (L'Eulàlia i el Josep, van coincidir amb ell l'any que van venir). El dissabte  doncs els vam portar a dinar a Bernal, a ell i un altre senyor de Freixenet que també va venir, i després al vespre vam anar al Wine Bar, a veure la cerimònia del Grito que fan a la plaça del poble, com diuen aquí pan y circo... però bé els hi havíem de mostrar.

Els nostres amics, la Gaby, el Lluis... havien quedat per sopar a casa d’ells, també aprofitant que el Fèlix, el nostre amic que havia marxat al juny cap a Espanya per l’enfermetat de l’Olga, estava aquí uns dies, però nosaltres no vam poder-hi anar.

Jo diumenge, ja vaig dir que em quedava a casa, i el Lluis els va portar a dinar a un celler on s’hi menja molt bé però està  a 40 minuts de Tequis i a mi em va fer molta mandra, a part que si ja no descansava el diumenge, tornava a encetar la setmana sense haver parat el cap de setmana per casa.

La setmana laboral següent va passar igual amb normalitat i el cap de setmana, dissabte si vam poder quedar amb els Serra i el Fèlix per dinar-sopar a casa nostra. Va ser emotiu, la veritat. En fi amb experiències com la d'ells te'n adones que la vida l’has d’acceptar tal i com et bé i lluitar-la fins al final, no ens podem queixar!! No hi ha temps per lamentacions ni queixes!

I per fi, el darrer cap de setmana  de setembre vaig segrestar al Lluis i vam anar tots 4 a Valle de Bravo, és una zona de muntanya, a una horeta i poc del Nevado de Toluca. Des de Tequis està a 3 hores. Vam estar dubtant entre aquí i Veracruz (platja)  i al final va ser una bona opció, a part que no havíem estat mai.

Us pot semblar una tonteria, però jo necessito aquestes vacances, o mini escapades que fem tots 4, aviat 5! Perquè, si clar que fem vacances i viatges, però els viatges llargs d’una setmana els aprofitem per fer quan tenim la família aquí. I no és obligació eh, i no us penseu que em sap greu. Tot el contrari, m’encanta i gaudeixo molt preparant aquests viatges en grup, i soc feliç de poder-ho fer, amb els meus pares, amb els sogres, amb tots els germans i cunyats que heu vingut i amics!!! Però després venim nosaltres cap a Catalunya i estem en lo mateix... que son tantes les ganes d’estar amb vosaltres que evidentment pesen més que el marxar una setmana sols. Total que en la nostra situació ens quedem amb pocs dies a l’any, per poder fer vacances o sortides tots quatre. Com feu la majoria, jajaja. És una cosa que ve  intrínseca amb la vida del expatriat. I podeu pensar, si no pareu quan sou a Mèxic, també tombeu, si però sempre amb amics!!
Aquest any per exemple, aquesta sortida ha sigut l’única en tot l’any que hem fet sols. O més ben dit que hem estat 48 hores seguides sols.
Comencem l’any amb vacances, amb el Cisco i la Silvia, que no ho canvio per res tampoc aquesta tradició mentre es pugui. Al febrer vam tenir un pont vam anar a Veracruz però amb la Gaby i el Lluis. Setmana Santa enguany res de res... Al maig el viatge improvisat a NYC, però en realitat sols vam estar un dia i mig. Un dia sencer vam estar amb l’Amanda, que havia treballat aquí a Finca, i poder alguns la vau veure per Vilafranca aquesta Festa Major, doncs tot un dia el vam passar amb ella que es va oferir per portar-nos a la zona de vins que nosaltres volíem visitar. Juny vam viatjar per feina a Califòrnia, mentre mons pares eren aquí. Juliol el viatge amb els meus pares, que jo perquè vaig tenir moments de trobar-me malament, però el viatge va ser molt xulo! I l’agost que el Lluis va venir 5 dies...i ja vau veure el que vam fer...jajaja

No em queixo eh, no es queixa, és només que jo soc de l’opinió i del tipus de persona que necessito i crec necessari aquests moments amb la Família, com crec igual de necessari els altres.

Total que vam marxar divendres després del cole dels nens i ens ho vam passar molt bé... i un altre tema... jo ho necessito però els nens també eh. Sense anar més lluny conversant amb el Julià li vam preguntar que li havia agradat més de l’estiu, i ens va respondre la Festa Major de l’Arboçar i la de Vilafranca, més la de l’Arboçar perquè va fer de diable, però que li hagués agradat  que estiguéssim nosaltres també.
Aixx família... jo ja porto una idea al cap fa temps que si convenço al jefe i marit i ho lligo tot ja us ho compartiré... jo mentrestant ho vaig projectant a la meva ment com diu ma germana!!

Total que a Valle de Bravo vam tenir de tot, relax, el LLuis i jo vam anar al Spa de l'Hotel,  aventura, el Julià es va tirar en parapent i la Vinyet gairebé se'm cau a un riu!!! Però  sobretot vam tenir temps per nosaltres.

I bé, no faré el mail massa més llarg, perquè podria escriure hores i hores i tocar el tema polític de Catalunya també però paso. Ja em vaig expressar en el meu Instagram, desprès de veure el documental de “dos cataluñas”, que us el recomano molt,  i em refermo també, visca la República Independent de Catalunya, ojalà hi puguem arribar algun dia amb garanties que no serem un Bòsnia sinó que ho podrem fer de forma pacífica com Txèquia i Eslovàquia, i Catalunya seguirà sent prospera i rica!

I el que us deia de futbol, dissabte passat primer partit del Julià, als pares els conec gairebé tots, perquè hi ha molts nens del curs del Julià, doncs hi havia una mare, que sota els efectes de l’embaràs encara no entenc com em vaig callar, que semblava l’entrenador, donava instruccions a tots, al seu fill, al meu, a tots, em va posar molt nerviosa. Clar al tennis ningú diu res i el que més m’agradava a mi era lo de “fair play”, jajajaj, i en el futbol no existeix, si jo crec que ha sigut un esport dissenyat per posar a parir al contrari, i a la família de l’àrbitre !! I si ets bon culer fins i tot als del teu equip!! Jajaja.
L’anècdota també va ser que com al Julià no li havia arribat l’uniforme, va jugar amb una samarreta que deia Kevin. Però el més important que s’ho va passar bè i que va disfrutar...doncs si ell és feliç nosaltres més!!!!

I res família, em posaré a preparar la propera sortida que serà amb la meva amiga Roser que ve al novembre. Com els hi deia a les meves amigues serà com viatjar ja amb 3 canalles!! Jaaja Sorry Roser!!

Em sap greu la tardança del correu, per més inri ahir em va trucar mon germà i em deia que esperava el mail desde setembre, jajaja.

Bé i us deixo la cançó, https://www.youtube.com/watch?v=eZKnEamh8mI

Shakira!!!! Sii anem al concert demà divendres al Estadio Azteca a Ciudad de México !! Espero que els nens al·lucinin!! 

Fins aviat família.

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now