Hola Família,

Desprès de donar tombs a com encarar aquest episodi, he decidit dedicar-lo gran part al naixement de l’Emma.

Us el narro, i desprès ja us comento les anècdotes d’aquestes 6 setmanes.

 

Benvinguda Emma, ja som 5!

Desprès de 40 setmanes justes, ni una més ni una menys, el nostre tercer fill, va decidir venir aquest món el 15 de febrer de 2019, data que fa que comparteixi natalici amb la tieta Eulàlia. Tant de dir que jo a la setmana 40 no arribava! 

Després de molt pensar com explicar l’esdeveniment, he decidit fer-vos un resum, amb l’hora a hora i les meves percepcions.
Primer només us poso en antecedents,

Dijous 14 de febrer, dia dels Enamorats, data molt celebrada a Mèxic, tenia hora al Ginecòleg. Molta gent em deia: “ojalá no te nazca ese día”.  En fi, em va visitar i em va dir que a diferència de la setmana anterior, ara ja estava dilatada d’un centímetre i que ell creia que el part es desencadenaria el cap de setmana, que si no era així, dilluns hi tornès.

Ara si, l’hora a hora:

Dijous 14:

  • 16:30  Porto al Julià a Futbol, i noto molèsties, començo a sospitar que son contraccions.

  • 18:00  Vaig a recollir al Julià, amb la total convicció que son contraccions i me les començo a monitorar.

  • 19:00  Truco al Lluis, li dic que vingui cap a casa perquè tinc contraccions, també aviso a la Silvia per a que es quedi amb els nens.

  • 19:30  Faig cas al consell del Lluis i truco al Ginecòleg i em diu que m’esperi, que no tinc les contraccions tant rítmiques i que per com m’ha vist al matí no creu que ja es desencadeni el part. Li comento que tinc molta son i em diu que intenti dormir.

  • 20:00  Marxa la Silvia cap a casa i li dic que estigui atenta al telèfon.

  • 21:00 Els nens dormits, miro Polònia, miro el Debat del Procés, no m’adormo, estic massa pendent de les contraccions.

  • 22:00  Em dutxo i m’acabo de preparar la bossa de l’Hospital.

  • 23:00 Li dic al Lluis que vagi a buscar la Silvia que marxem, les contraccions eren suportables, però les tenia cada 6 minuts i em feia por arribar molt apurada a l’Hospital (tenim 1 hora de trajecte).

  • 24:00  Sortim cap a Querétaro, pel camí truco al Doctor i li dic que ja anem cap allà perquè estic segura que estic en treball de part.

Divendres 15

  • 1:00 Ingressem, el Ginecòleg em revisa i ens confirma que si, que ja estic dilatada de 3cm i que estem de part, ens pugen a l’habitació perquè continuï amb el procés de dilatació, em diu que en 3 o 4 hores em torna a veure per avia’m com vaig, que camini o que descansi.

  • 4:00 Ja no puc suportar el dolor de les contraccions i li dic a la infermera que li comenti al Doctor perquè ja he patit 3 hores! (El pare de la criatura es va dormir inclús amb els meus esbufecs!).

  • 5:00 Em baixen, es presenta la infermera i la anestesista,  i em posen l’epidural (“bloqueador” li diuen aquí).

  • 6:00 Fins gairebé les 6 amb l’epidural ja en vena, vaig poder descansar una mica

  • 7:00 Miro les musaranyes, penso, rumio, imagino...

  • 8:00 Es presenta una altra infermera, la del torn del matí, em diu que es diu Anabel, i gairebé ploro, algú m’ha enviat un àngel!
    El Ginecòleg em revisa i em diu que ja estic prou dilatada que anem cap a la Sala de Parts.
    A la Sala de Parts, hi ha el Pediatre, la infermera, l’anestesista  i el Ginecòleg.

        Aquí comença el treball d’expulsió. L’efecte de l’epidural comença a disminuir, però el Ginecòleg vol que sigui així per a                que jo empenyi i jo pateixo i pateixo molt! Jo que em creia que seria ràpid.
        A cada contracció jo empenyo amb tota la meva força, però el bebè no baixa. Al cap d’una estona comencem a estar tots                una mica nerviosos. El Ginecòleg amenaça amb fer-me cesària si el bebè no baixa i jo no empento! La teoria del Lluis era              que ho deia per a que jo empenyes més, em vaig sentir vulnerable com una nena petita en una classe de parvulari! En fi..              Recordo frases com “empuja como hiciste con tus otros hijos”, “ Dos intentos más sinó operamos y todo el tabajo de parto            que has hecho...” “el bebé esta muy arriba”.
        Els que em tranquil·litzaven eren el Pediatre, molt amable, i la anestesista. El Lluis estava de “mero espectador”. Bé                      desprès vaig saber que va retransmetre el part via whatsapp amb ma germana i ma cunyada Eulàlia.

       Van ser 45 minuts, podeu pensar, carai 45 minuts no és tant. Clar, tenint en compte que vam passar tots la nit en vela,                   excepte el Lluis, jajaja. Descansada el que es diu descansada per encarar un part no estava!

       També vaig sentir com van donar la indicació de posar-me una altre dosis d’epidural i d’occitocina. Suposo que, perquè jo             em queixava que em feia mal i que ja no podia més i l’occitocina per agilitzar el procés.

  • 8:44 Finalment neix una nena!!! No té nom! No fem pell amb pell, tot i que el Pediatre m’havia comentat que el faríem. Però el Lluis diu que va sortir molt bruta. Jo estic rendida i alleujada i el pell amb pell és el que menys m’importa en aquell moment.

      El Pediatre li diu al Lluis que s’acosti mentre l’examinen, la pesen, al dir el pes, 3,830 kg, tots concorden que amb raó ha              sigut un part costós. Li conten els ditets i sento com el Pediatre li va explicant tot al Lluis. Quan acaben ja embolicadeta i en        lo que el Ginecòleg acaba me la posen a sobre i m’emociono com em vaig emocionar amb el Julià i la Vinyet! Suposo que              tinguis 1 o que en tinguis 10 de fills això no canvia. Aquesta sensació és inexplicable.

     Quan ens pregunten com es dirà, diem que no estem segurs! Glòria i Emma eren les nostres opcions de nena, i Joel i Arnau           de nen.

     La nena sense nom puja a l’habitació i jo em quedo a quiròfan perquè em trauran una hèrnia umbilical i aprofitant                           l’avinentesa m’opero i em faig la lligadura. Aquí senyors tanquem la reproducció, almenys jo... Raventós-Ricarte a no ser               que adoptem no n’hi haurà cap altre.

     I aquí acaba el que és el part...


Les meves sensacions i la meva experiència ara vist amb retrospectiva desprès de 6 setmanes,  puc dir que ha sigut el part més llarg i més dolorós. Al final sentia com el metge em manipulava, tant és així que un cop a l’habitació li pregunto al Lluis: “Lluis com l’han treta al final?”  I em diu: “No sé amb una mena de pales”... Jo soc súper aprensiva, molt (ara us explicaré una anècdota) i durant el part no vaig ni gosar preguntar!! Però ja veieu aquesta última criatura ha tingut un part instrumentalitzat. Desprès el metge, quan ja estàvem tots calmats, em va explicar que quan els bebès estan amunt no els poden manipular i a part ella venia amb el cap girat.

I com us deia desprès de parir, tenia l’operació de la lligadura de trompes i de l’hèrnia... tres en uno!  Tot seguit es va presentar el Cirurgià que m’operava l’hèrnia, molt simpàtic però no era el que m’havia d’operar, i en un primer moment vaig pensar, aquest fricki d’on ha sortit? Però amb la dosis d’epidural i després de tot l’esforç del part, em vaig mig adormir, i vaig pensar a vere si em deixa com la Norma Duval desprès dels parts! Jajaja.

Finalment entre ets i uts, operació del Ginecòleg i treure’m l’hernia i uns 40 minuts de post operatori, vaig pujar a l’habitació gairebé a les 12h.
I quan vaig veure el Lluis li vaig dir, decideix si Emma o Glòria, a mi m’agradaven els dos per igual. I el pare de la criatura va dir Emma. Resulta que també va escriure a la Foix, preguntant-li per noms de nena que li agradessin i desprès de dir els noms de les seves amigues, crec, jajaj va dir Emma! I va ser decisiu.

Els tres primers dies, em vaig penedir una mica d’haver decidit fer-m’ho tot a la vegada, perquè vaig tenir bastantes molèsties, i no eren per el part. Eren per la lligadura suposo. Em sentia com si hagués tingut un part vaginal però amb les molèsties i precaucions que has de tenir quan et fan una cesària. Però van ser només 72 hores que vaig estar així mig angoixada, a partir del dilluns vaig començar a sentir millora i alleujament.

En fi família, aquesta petitona, ha arribat al món per trencar tots els meus estereotips i esquemes. Jo que em pensava que seria ràpid, ha sigut el part més llarg, i més dolorós. El Julià van ser 7 hores des de que vaig ingressar fins que va néixer, la Vinyet, no va arribar a 4 hores. Clar que amb la Vinyet, l’altre ginecòleg quan em va ingressar em va punxar l’epidural i l’occitocina i va anar súper ràpid! Però aquest Ginecòleg, que no tinc cap queixa eh, no se, devia pensar si vol un part natural el tindrà natural jajaj!! I a part li vaig fotre enlaire la celebració del 14 de febrero.

I res família, i ara per on continuo?

Doncs com us deia, si l’Emma va néixer en divendres, dissabte ja em donaven l’alta i jo ho preferia així, estar a casa meva, la meva banyera, el meu llit, amb el Julià i la Vinyet.
El primer cap de setmana vaig estar adolorida, però dilluns vaig fer l’esforç per estar bé, si senyors, a vegades per estar bé un mateix, has de posar de la teva part, i jo no anava a permetre que les hormones fessin de les seves, a més, ja tenia el que tant he desitjat aquests últims anys, el meu tercer fill!

Desprès tot van ser bones noticies, ma germana va venir voi de sorpresa!! I ha sigut el millor regal. Clar que tenir a casa la creadora d’Ordena’t,  va suposar posar-nos les piles i crear l’espai i ordre en l’armari dels nens. En teoria el Julià s’emancipa i es canvia d’habitació, però mentre l’Emma no creixi i se’n vagi a l’habitació de les nenes ell es queda dormint amb la Vinyet. I no us penseu que ho fa per solidaritat eh, ho fa perquè no vol dormir sol.  I buf que en vam fer de feina! Una setmana intensa, que també vam aprofitar per la primera visita al Ginecòleg i al Pediatre, que ma germana no oblidarà perquè al sortir vam riure molt! El Pediatre no em va deixar ni parlar, jajaja, tot s’ho deia ell sol, i el Cirurgià de l’hèrnia el molt fricki ens el vam trobar fumant dos cops a fora l’Hospital. La seva preocupació era, qui li pagava a ell la feina feta!! És una histrória una mica llarga ja us l'explicaré a l'estiu. 


El cap de setmana que va estar aquí l’Annabel, també vam fer un dinar a casa amb els Serra i l’Albert. Aquella setmana ja us podeu imaginar que em va passar volant, però és que ara me’n adono que m’estan passant els dies, i les setmanes a un ritme! Jo que aturaria el temps! Jo que vull slow life!!!
Estic aprofitant per posar ordre a casa, per fer tràmits de l’Emma, de moment ja està registrada.

No us penseu que a la feina em deixen gaire tranquil·la, el divendres paria a les 8:45 no? Doncs a la tarda estava connectada pagant nòmines! Però bé no em queixo perquè estic fent lo indispensable des de casa, i lo millor està per arribar...ja us informaré.

I pels que em pregunteu com es porta l’Emma. Aquesta pregunta sempre m’ha fet molta gràcia, bé quan em pregunten si es porta bé, doncs es porta com una nena d’un mes, plora, quan te gana o necessita canvi de bolquer, o quan vol agafar el son... o quan et pregunten si es bon nen o bona nena? Jajaja, aquesta encara em fa més gràcia, jo sempre responc: “Si de moment, no ha atracat cap banc”. El que si us puc dir, tot i que no m’agraden les comparacions, és que és la que te més potencia de veu! A vere els bebès son bebès i ploren, tot depèn del teu nivell d’estrès, de tolerància i de com visquis la maternitat, totes vàlides per mi. Jo com li dono llet materna, el fàcil és posar-me la al pit, i es calma. Després de tres lactàncies l’experiència m’avala, jajaja. I amb aquesta última  lactancia no he patit ni una tercera part del que vaig patir amb la del Julià i la Vinyet.
No se si algú per aquí es planteja un tercer, però jo l’estic vivint com me l’imaginava, amb 38 anys i dos maternitats aquesta la visc, més tranquil·la, més madura, amb més calma i sense tantes pors.

L’altre pregunta de premi: Que tal el Julià i la Vinyet? Doncs de moment amb l’Emma molt bé. El problema el tenim amb ells dos, que no paren de discutir i esbarallar-se! El Julià quan va saber que era nena, de seguida va saber trobar la part positiva: “Continuaré sent el consentido del l’avi Pepe, perquè soc l’únic nen” jajaja. I la Vinyet contenta que fos nena, ella d’aquí un temps poder si que tindrà picor, segur vaja. Però ara poder me’n alegro que hagi sigut nena, perquè la Vinyet per edat és la que està més aprop, tot i que si hagués sigut nen, segur que també li hagués trobat la part positiva, com el Julià.

I res família, com us deia, les setmanes passen volant, el meu dia a dia, es prioritzar el temps amb l’Emma, seguir les rutines del Julià i la Vinyet i fer l’imprescindible de feina, però sense cap estrès.

Fa 6 setmanes ens vam estrenar com a Família numerosa al Centre Comercial que anem a vegades a Querètaro i vam dinar al Japonès que ens agrada.

Fa tres setmanes l'aniversari del Lluis Serra, 

Fa dos caps de setmana vam tenir el primer evento de Finca, Bubbles Fest, jo vaig anar de turista, em vaig sentir una mica rara, però vaig disfrutar. 

El passat cap de setmana, vam celebrar el cumple de la Vinyet, 6 anyets!! I el de la Gaby, uns quant més, jejeje. 

L'Emma també m'ha donat temps per poder anar a la Pelu, que n'he trobat una de nova aquí a Tequis que em va agradar bastant! 

I com a anècdota dimecres em vaig veure sola a Urgències amb els tres, el que te ser trimare i expatriada, no tenir família aprop per deixar almenys un, en casos com aquest. Resulta que d'un pilotasso el Julià es va fracturar el canyell, res greu afortunadament! 

I ara estic agraïda perquè la propera setmana arriben els meus pares, perquè estic projectant l’estiu, tenim lligat un creuer familiar per abans de Nadal, i tot son bones noticies!!

I us deixo unes quantes fotos a l’Insta d’aquest capítol.

Resumint l’episodi us diria que: Tot marxa sobre rodes!

Us deixo la cançó, la cançó que li hem dedicat a l’Emma,

https://www.youtube.com/watch?v=vvitGvSA1EI

quan la canteu substituiu “nena” per “Emma”.

Fins aviat família!

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now