Hola família

 

S'acaba l’any, almenys el meu any personal i laboral a Mèxic, en 9 dies arribem a Catalunya, i aquest any… el Bitàcola l’he tingut molt oblidat, només 3 capítols, amb aquest 4!!

Clar que em vaig passar l’estiu a Vilafranca, però si em sap greu haver perdut aquesta tradició i aquesta manera de que sapigueu de nosaltres. Instagram, WhatsApp  i el retorn a la feina no han ajudat gaire a donar continuïtat al Bitàcola. En fi... aquest any ha estat així i no cal lamentar-se més. Ara, no volia deixar perdre l’oportunitat d’escriure el darrer  episodi del 2019. Un any molt intens a més a més.

 

Doncs faré això un petit resum del 2019 i aquest darrer trimestre.

El més significatiu sens dubte ha sigut convertir-nos en família de cinc. Per aquí molts pensen que l’Emma ha sigut un “accident” jajaja, per Catalunya poder també, em rellisca una mica, però no m’agrada que ho pensin, crec que la desmereix una mica, i a part que és una nena que si la buscàvem. Les coses a vegades no surten com planegem i ella ha arribat aquest 2019. Per mi ha sigut un regal de la vida, tots els meus fills ho son, però ella es va fer esperar més del compte. En fi ja només em queda continuar gaudint-la i agraïr-li que m’ha permès viure l’estiu que tant desitjava.

 

Pel que fa la feina, no em va costar tornar, o em va costar menys del que m’esperava.
Una cosa tenia clara, i és que l’estrès dels primers anys que vaig dur amb la Vinyet i la tensió que vaig acumular el darrer any no ho volia tornar a repetir. Ja no sé si aquest canvi s’ha degut a l’Emma, o a la meva maduresa, o no sé, però si hi ha hagut un canvi en mi vers la feina i alhora d’afrontar alguns reptes i alguns conflictes.


El setembre, no vaig escriure perquè la veritat també va ser un mes... setembre i octubre.. no m’agraden. A part tenia moltes coses al cap, tornada a l’escola, re agendar activitats dels nens i rutines, nou inquilí al pis de Vila, continuació de les obres a Cal Bosquesser, en fi, molts fronts oberts. I novembre, es va salvar perquè hi va haver el meu aniversari. 

 

Cal Bosquesser, un altre pendent que m’ha portat i em porta de bòlid. Ningú sap el que és construir una casa en la distància.

Si ja és un mal de cap estan in situ... controlar, planificar, pagar industrials i proveedors,  i estar al cas de tot via mail, whatsap i videotrucades, és tota una proesa, us ho asseguro. Per començar el Lluis, des del primer moment m’ho ha delegat tot a mi, però això  en certa manera ha sigut positiu la veritat. Sento que Cal Bosquesser és un projecte nostre evidentment, però poder un projecte meu personal a llarg termini. La idea és llogar la casa els caps de setmana, així que qui sap el que pot sorgir.

El que m’ha sabut greu de no ser-hi aquest últim trimestre, és  que l’obra fa més il·lusió quan està avançada, no poder veure el parquet instal·lat, les rajoles, els banys, les portes, detalls, la llar de foc...

Ara els que també van de bòlid son els Industrials perquè el dia 18 arribem i ens hi volem instal·lar fins el 12 que tornem a Mèxic. Fa molta il·lusió, això si, tinc uns sentiments d’emoció i nervis al mateix temps. Moltes ganes d’ensenyar-vos la. I espero gaudir-la tot i que em faltaran molts detalls per ultimar i deixar-la al 100%, però vull gaudir aquests dies i fer el que em falta amb ganes i amb il·lusió!

I com anècdota, sabeu que l’inici d’obres, el dia que van penjar la llicència, va ser també un 23 de maig! Com el dia que vam aterrar per primera vegada a Mèxic!! Si és que aquesta casa té i tindrà historia, i no per ser una casa amb tres segles...que també.

El Lluís Carsí tampoc té culpa que jo no escrivís a l’Octubre, però em serveix d’excusa per nombrar-lo en aquest darrer Mail.

Ens ho vam passar molt bé, jo crec que el Lluís tornará... El segon dia de ser aquí ja tenia un dinar de benvinguda organitzat pels mexicans que van venir al Microvi. Tota la comitiva l'esperava!

El primer cap de setmana van anar amb el Julià a pujar el Pico d’Orizaba. El Carsí fa ver cim, el Lluis i el Julià no. Van arribar fins els 5,000 metres i van tornar perquè el Julià tenia mal d’altura, too much per ell... però ja ho té com a repte.

El Carsí també va ser l’excusa per tornar a Pátzcuaro (on ens vam intoxicar amb els meus pares). Vam anar-hi els dies de Tot Sants i els Difunts, “Puente de muertos” que diuen aquí.  Vam estar a Pátzcuaro i els voltants, on aquesta tradició la viuen de manera molt intensa. A més ens va fer de guia la Comercial d’aquella zona i encara ho vam viure més i vam menjar súper bé. Ens vam allotjar a unes cabanyes molt xules i ens ho vam passar molt bé la veritat.

 

El Julià i la Vinyet, estan molt bé, em fan enfadar ... Però tinc clar també que la que ha de treballar la paciència i com els vull educar soc jo. Tant conscient estic  que tinc un curs de disciplina positiva per fer.

Les notes els hi han anat força bé, a la Vinyet molt bé i al Julià força bé... exceptuant Mandarí i Geografia que no li ha anat tant bé com les demés matèries. De Mates que és l’assignatura estrella pel Lluis, per mi no, ha tret un 9.
Aquí ens varen donar les notes ara a finals de novembre, perquè clar ells van començar a finals d’agost.

Quan vaig parlar amb la de Geo em va deixar parada perquè d’entrada em va preguntar que si teníem pensat viure molts anys a Mèxic, i li vaig dir, que no ho sabia, i em va contestar, doncs bé s’haurà d’apendre les capitals i els estats no? Com si jo l’hi hagués dit el contrari!!! jajaja
Bé aquí també val la pena explicar-vos que com a mitjans d’octubre, ens van cridar a tots els pares del curs del Julià per fer una reunió extraordinària. Alguns mestres estaven desbordats amb la dinàmica de grup que havien agafat els nens i nenes. Alguns alumnes i pares és clar, no es prenien seriosament les expulsions  i les notes d’atenció que des de l’escola enviaven... Tenen un sistema llarg d’explicar però resumint els nens que acumulen tres falten grogues, (yellow card) se’ls posa una falta vermella i els envien cap a casa. A octubre hi havia ja no sé quants expulsats! Sembla ser que la reunió va anar bé i entre pares i escola s’ha tornat a encarrilar el grup.
A les tutories de la Vinyet em va tornar a dir que era Líder, dic em van tornar a dir perquè ja m’ho havien dit les seves mestres de Parvulari. En fi poder si que hi ha persones que denoten aquesta particularitat des de petits... Jo no sabria dir si Líder “naces o te haces”.

 

Que més us puc explicar, a banda del pis, de la casa, de la feina, dels nens, del marit..., que la veritat se l’ha passat de viatge. Aquest darrer trimestre, Alemanya, Japó, viatges interns per Mèxic, Tijuana, Culiacán... i algun que altre que m’oblido.

Doncs també he estat entretinguda amb grups de WhatsApp preparant Cap d’Any, l’Aniversari d’una amiga, hasta aquí puedo leer, Aniversari de 50 anys de casats del meus pares! WhatsApp amb el Cisco Silvia and Co, per determinar on anem 3 dies al gener... que ja és tradició, finalment Bilbao. En fi, que s'ha acumulat tot i han coincidit varis esdeveniments aquestes festes.
La veritat que WhatsApp amb moltes de vosaltres, sobretot amb les cunyades, amb ma germana que de debò us agraeixo eternament la vostra ajuda, ni que sigui de vegades per desfogar-me.

I per anar acabant, aquest cap de setmana hem tingut l'últim evento, Concierto de Navidad. Va venir el nostre jefe el Jordi, i demà dimarts tenim visita dels alemanys a Finca. De fet el Lluis avui ja és a Mèxic amb ells.

 

Aquesta continua sent la nostra vida expat, la nostra vida a Mèxic. Aquests darrers mesos també he tingut contacte, bé hi tinc, amb altres mares expatriades, algunes a Alemanya, altres a Canadà, altres a Mèxic, que parlem per Instagram, una plataforma que de debò serveix per conèixer persones amb la mateixa realitat que la teva, que fem teràpia també explicant-nos les adversitats i les coses positives que aquesta aventura ens ha aportat.

I abans d'acomiadar-me com a novetat us explico una primícia, poder ens quedem una gosseta que ens vam trobar dissabte, quan tornavem del parc on el Julià juga a tennis, de fet veníem d'un Torneig que va organitzar el profe. Estem a prova, no la gosseta, nosaltres. Desprès de dos gats, un peix que ha mort aquesta setmana, ara un gos em fa posar la pell de gallina de veritat. La qüestió que dissabte ens la vam trobar i es volia pujar fins i tot al cotxet, pobreta, per no deixar-la al carrer me la vaig emportar. Els nens saben que estem tots a prova, si no li buscarem una nova llar. Un gos és molta responsabilitat i jo no vull carregar amb ella jo sola. Ja us diré com acaba l'aventura, de moment la cuidarem, la portarem al veterinari i segurament l'esterilitzarem. Maca i carinyosa ho és, es va deixar banyar i fa molt de cas, ni plora. A vegades penso que ja s'ha creuat a les nostres vides i que ara és el moment, però, no sé, també soc molt de meditar les coses i no pendre decisions amb el cor sino amb el cap.

Per cert arribem el dia del Barça-Madrid. Sabeu tota la moguda dels disturbis de Barcelona desprès de la Sentència del Procés... Tot va ser una estratègia de Lluis per a que aplacessin el clàssic el dia que nosaltres arribàvem, jajaja. Ara a vere si hi arriba a temps.

 I res família, aquest capítol 131, ha estat una mica així personal, descriptiu, valoratiu.

Com us he dit a l’inici no volia tancar l’any del Bitàcola sense un últim episodi.

A vegades també penso en ampliar els temes a través del Bitàcola i penso també en ell com un altre projecte, poder pel 2020, tinc el cap ple d’idees que no acabo d’aterrar i a vegades, s’aterren sols alguns projectes que van començar sent merament idees dins el meu caparronet.

 

Una forta abraçada i com a cançó..., 

 https://www.youtube.com/watch?v=JPJjwHAIny4

 

M'ha encantat aquesta cançó.

Fins molt aviat família!

 

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now